Científics malvats o només emprenyats?

Començaré pel final. Hi ha científics malvats. Hi ha autèntics malparits que han comès les atrocitats més esfereïdores en nom del progrés de la humanitat. I no hem acabat. En vindran més. Segur. Ara bé, en general, i és del que tracta aquest article, els científics d’ara, els que fan ciència “base” (maleït el dia que algú va separar ciència base de ciència aplicada), més que malvats, estan indignats i dolguts. Intentaré explicar-ho en part per la meva experiència personal, o sigui que no serà un article objectiu. Per això ja hi ha revistes científiques.

1

Abans dels temps on tot es monetaritza, fins i tot la vida humana, abans que la visió de maximització del rendiment ho sistematitzés tot, els esports es veien a la televisió en obert i els videos tot just iniciaven una revolució audiovisual, en aquells temps la ciència era una altra cosa. Existien les facultats de ciència i les escoles d’enginyeria. La diferència era important. Aprenies anant a classe, llegint llibres a la biblioteca i prenent apunts i passant-los a net. No ho dic amb nostàlgia. No eren millors temps. Eren diferents. Mataria per a repetir la carrera amb tot el que tenen ara mateix a disposició els estudiants.

En aquells temps, es deia que a ciències anaves per a aprendre i a enginyeria per a treballar. Si fa no fa. Amb l’entusiasme i l’energia que et donava la teva vocació, i la joventut, tots voliem acabar a les fronteres de la ciència, ser un Hawking (només en intel·lecte), un Darwin, un Turing, un Sagan. Ja sabiem que només uns pocs es quedarien a la universitat i assaltarien els cels, un gruix important es cremaria a la pira de l’ensenyament secundari i uns altres resignats aniriem a les empreses a fer coses tan noves com programar ordinadors. Uns quants (molt pocs), tenien al cap fer ciències, un MBA i entrar a Arthur Andersen. Se’ls respectava, però eren els “raros”. També concebiem les enginyeries com una cosa molt terrenal, que donava un bon sou, però en general es mirava amb menyspreu perquè implicava embrutar-se les mans.

Així passen els anys de facultat fins que et llicencies i entres al món real.

La universitat com a immigrant, no com a turista

Alguns, els que ja els darrers anys de carrera anaven a ajudar al departament, i a més tenien bones notes, es quedaven a la facultat. Amb molta il·lusió i mantenint les ganes perquè ells continuen amb opcions intactes d’arribar al Hall Of Fame del seu camp científic. Al poc temps veuen que passen certes coses que els posen de peus a terra. Són molts els que es queden i poques les places disponibles. Comença una competència amb els seus companys. Amb fair play, però no sempre. Gairebé tots porten unes quantes dagues clavades per antics companys a qualsevol departament que preguntis. I per si no fos poc, la universitat real. Quan més a la punta de llança es vol estar, més equips de precisió, matèria primera, ordinadors, hores de dedicació, etc es necessita. I això són diners. I d’on surten els diners? Doncs de donar classes, de fer de negre als articles i llibres científics dels teus superiors i els que et podran assegurar plaça (el sistema de finançament dels departaments pel volum de publicació científica que generen, mereix un article apart, i més indignant si cap). Tot això vol dir dedicar hores a omplir paperassa administrativa amb el rectorat, amb el CSIC, amb la UE, amb les administracions, reunions, entrevistes, visites, presentacions de la teva feina. Ah, i competir amb els del propi departament per a que comprin les coses a tu en lloc de al del despatx del costat. Al final resulta que els departaments de les universitats, per a subsistir i tenir nivell acadèmic, són aparells burocràtico-comercials impressionants. Els catedràtics de ciències (els bons) podrien vendre una nevera a un esquimal. Quan dic bons, vull dir Sincrotró Alba, per exemple.

Si té sort i no cau pel camí, acaba amb una plaça i és un doctor que ha de dedicar 12 hores a docència, 24 a recerca i la resta és per a la paperassa que generen les altres 36. Per a fer ciència base, aquesta que alguns es volen carregar perquè no dóna diners. Valents imbècils. La ciència base ha dut al Hubble, el CERN i l’efecte fotoelèctric (i només parlo de física). D’aquí hem tret els GPS (bé, i dels militars), el protocol HTTP i el transistor. Gairebé res.

Malgrat tot això, per al món exterior, aquest doctor s’ha convertit en el prototipus de científic guillat que demana sumes ingents de diners en equips de noms complicats i de recerca incomprensible per a la gent del carrer. El coneixeran com el que té la “màquina de clonar” o “l’accelerador que pot fer un forat negre i menjar-se la Terra”.

Aquest paio és malvat? Home, com a molt un malparit segons el seu comportament i el nombre de cadàvers acadèmics que ha deixat pel camí. Hi ha qui la pressió per a arribar o mantenir-se a l’èl·lit dels seus camps, embogeix i s’han donat casos de falsificació de dades o experiments. Com a molt, cabró. Però malvat és exagerat.

Les empreses que fan ciència (entre cometes)

Els darrers anys s’ha posat de moda la “ciència aplicada” i la “transferència de tecnologia” que són formes fines de dir que vols fer calers amb el que s’ha descobert de ciència, i que si pots, ho convertiràs en patent i et faràs ric. Aquí els cientìfics hi tenen un paper més o menys secundari, dins de l’enorme màquina del MERCAT. En majúscules perquè espanti més. PATENTS, MONSANTO, PFIZER, els noms que canviaran per l’home del sac per a espantar a les criatures del futur. El caler.

Una cosa més dels que es queden a la universitat i que comento aquí. La llibertat de càtedra. Un pot investigar sobre el que vulgui. En teoria. A la pràctica, l’obtenció de fons i subvencions de les universitats t’encarrila cap a unes zones concretes on els Estats i les empreses posen calers. Ara bé, a les empreses, qui marca què s’investiga és un equip de màrqueting que no té ni la reputa idea de com ho fan els del laboratori, però el futur de l’empresa està en fer productes contra la impotència masculina, en millors pròtesis mamàries per a augments de pit, i això de la malària o el VIH, escolti, no té tanta sortida.

Em sembla que ja es veu l’ambient en el que es mou el científic a les empreses de ciència aplicada. No us penseu que són els que més cobren, això els científics no ho aconsegueixen en cap sector empresarial. Sempre guanyen més els comercials. No et faràs ric investigant plaques de Petri a Almirall ni fent semiconductors a Intel, ja us ho dic ara. Ni podràs fer res per a dominar el món. Però no tot és dolent. Disposes de bons equips (no els millors perquè l’empresa no tirarà els diners), et lleves més o menys content perquè treballes de LU TEU encara que no sigui a la universitat, i amb el que guanyes pots tenir una vida de classe mitjana sense incomoditats.

Ara, la teva empresa et marca a foc la seva empremta. Ja pots fer rampes per a persones de mobilitat reduïda per als autobusos urbans, que si la teva empresa té contractes amb el ministeri de defensa, ets un assassí salvatge que mata nens i en diu “víctimes colaterals”.

Els que s’han quedat pel camí

Pel camí es queden els que han acabat de mestres de secundària, un destí més amable del que sembla (pel que em comenten), els que han fet un MBA i s’han passat a la gestió, i els que han acabat treballant amb enginyers i economistes i mira, resulta que així en general, no són tan mala gent. Encara que amb els economistes millor que corri l’aire, saps?

En particular, jo, treballant amb enginyers, miro la física, la meva vocació de lluny i amb més o menys nostàlgia. I el que veig són persones. Uns més cremats que altres, més resignats amb el que porten o carreguen a sobre, altres entusiasmats, etc.

Emprenyats. Indignats pel funcionament de les coses al seu entorn. Incompresos en molts casos. Sorpresos del desconeixement general de la ciència.

Però malvats no. O no més que en altres llocs.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s