Homeopatia? no, gràcies!! (I) – La memòria de l’aigua

Em torno a ficar en temes que semblen de biologia però que després resulta que no. I porta un (I) perquè espero poder fer al menys un altre article. A l’homeopatia es fa servir l’argument de la memòria de l’aigua perquè segons els seus principis, l’aigua “recorda” les substàncies amb les quals ha estat en contacte, no importa el temps o la quantitat d’aigua. En alguns desenvolupaments argumentals sobre el tema, fan servir la física quàntica, i això em dóna peu a entrar amb la cavalleria i arrasar amb el tema. Primer anem pel broc gros.

  • L’aigua SEMPRE està en contacte amb alguna cosa. És un fluid i només en estat sòlid manté la seva estructura. Això vol dir que estarà més temps en contacte amb el material del contenidor que amb la substància de la dilució homeopàtica. Acer, alumini, PVC, coure, etc. Sense comptar les interaccions a la superfície de l’aigua, naturalment.
  • Si l’aigua té memòria, és memòria selectiva? L’aigua recorda els minerals que li indiquen els homeòpates i obliden el contacte amb els dipòsits d’acer o alumini (imagino que seran polits i nets al laboratori, al menys)? Recorda l’aigua que va estar en contacte amb pixats de milers de mamífers, a clavegueres, formant part de cervesa? Què recorda l’aigua dels darrers 4.000.000.000 d’anys? Què feia aquella gota el 3 de Març del 3245 abans de Crist entre les 5 i les 6 de la tarda? No ho recorda o no ho vol dir? CONTESTI!!
  • L’aigua té memòria individual o col·lectiva? Com es reparteixen els records entre les mol·lècules? La part pel tot o el tot per la part? Quina atabalamenta que deu portar l’aigua si ho ha de recordar TOT de TOTS els llocs on ha estat mentre ha estat a la Terra. I què dir de l’aigua que com sembla, ha vingut en cometes de gel i han omplert les zones inundables del planeta? Recorden altres mons? Recorden el núvol d’Oort? El volum d’informació enregistrat ha de ser ingent. I hauria de provocar efectes visibles. No vull dir que cada mol·lècula porti un disc dur, però hauriem de sospitar pel seu comportament.

Però sabeu què passa? Que hi ha una cosa que es diu física, a la qual la majoria dels estudiants de secundària en són refractaris perquè els han dit que és una castanya monumental. I aleshores de gran et creus el primer conte de fades que et passen per Internet perquè “si ho escriuen a Internet deu ser veritat!!” DONCS NO.

Primer un aclariment. La física clàssica (la de Newton i la poma i els Principia Matemàtica i tot això), és la manifestació macroscòpica de la física quàntica. Com no podia ser d’una altra manera. Ho dic perquè quan us vinguin amb frases del tipus “la física cuántica cuestiona la física newtoniana” o “fenómenos cuánticos que no explica la ciencia convencional” apreteu a córrer i no mireu enrera. TOT és física, està explicat i es pot demostrar. Altra cosa és que et porti 3 anys d’estudi i un parell de setmanes entendre la demostració. No he dit que fos fàcil.

Aclarit això, anem a un dels principis de la física quàntica, i en la qual es basen també els acceleradors de partícules i els ordinadors i telèfons amb els que llegiu aquest rotllo. LES PARTÍCULES DEL MATEIX TIPUS SÓN INDISTINGIBLES LES UNES DE LES ALTRES. Dit planerament. Si jo tinc una mol·lècula d’aigua, els protons, neutrons i electrons que la composen són exactament iguals que els de la resta de l’univers. O sigui que si en un moment que no mireu, us canvio qualsevol de totes les partícules que formen la mol·lècula, no només no sabreu si he fet un canvi o no, sinó que seria impossible per a vosaltres demostrar si ho he fet. Perquè no es pot. Un electró a la Terra és idèntic a un que estigui a 40000 anys llum d’aquí. Molt bé. Ara, on guarda un record l’aigua? Si ho fa individualment, trencaria la indistingibilitat, i tindriem un nombre incontable de mol·lècules d’aigua diferents a l’univers. I si ho fa col·lectivament, és amb l’aigua del voltant, del mar, del continent, de la Terra, del Sistema Solar? On és el límit? Alguns poden dir “els electrons tenen estats i valències”. Sí. I ens ha costat 30 anys controlar-les i encara ho fem amb prou feines. En diem bits i no està exempt d’errors. Les càrreges en àtoms “en llibertat” canvien milions de cops per segon. Com per que recordin res estan. “No, és que és un efecte de conjunt”. De nou, multipliqueu els milions de canvis d’estat dels electrons, ara empitjorat per la interacció entre mol·lècules i que entre elles es poden establir el que es diuen relacions entre dipols, on l’hidrògen d’una mol·lècula d’aigua pot atraure dèbilment un àtom d’oxígen d’una altra. I ara hi afegim impureses. Altres mol·lècules, electrons que estan lliures i van fent saltar altres electrons i cadenes que es fan i es desfan… perquè això és l’aigua. Això som tots. Quantitats ingents d’interaccions atòmiques per segon. De fet, quan toqueu les coses, no les arribeu a tocar. Són els diferents camps de les vostres mol·lècules interactuant amb les de la resta d’objectes, intercanviant electrons i matèria en cada moment. Meravellós i un malson inabastable a parts iguals.

Ara, un cop explicat què és l’aigua, anem a veure les argumentacions dels partidaris de les dilucions i la memòria de l’aigua.

Solucions de Hahnemann

La base sobre la qual es fonamenta l’homeopatia. Bàsicament en una dilució 10 milions de cops per sota el número d’Avogadro, que és el nombre de mol·lècules en un mol. Tenint en compte que les mol·lècules no es poden dividir, no està pas malament. Com aquestes coses costen d’imaginar, una dilució homeopàtica fa que tinguis 0.1 mol·lècules de “principi actiu” en un volum d’aigua deu cops més gran que el que ocupa una esfera de radi el Sistema Solar. Imagineu la superfície de contacte de la mol·lècula respecte de la del dipòsit on contenir tota aquesta aigua i ara em dieu què “recordarà” més l’aigua. És més, una segona mol·lècula que entri accidentalment a la solució, l’arruïna em igualar la proporció de components. Com evidentment no poden treballar amb aquests volums, ho fan a base de dilucions successives. Així que una mol·lècula “intrusa” a partir de la cinquena dissolució, i la mostra s’hauria d’eliminar. Però no tenen manera de saber si ha passat, perquè no hi ha procediment d’enginyeria al planeta capaç de garantir un nivell tal de dissolució pura ni de detecció (a preu raonable) que la dilució no està contaminada.

Masaru Emoto

Aquest individu, japonès tot ell, desenvolupa una teoria conforme la qual l’aigua recull i conserva les emocions de les persones amb les quals està en contacte. I fins i tot hi ha un documental/publirreportatge que tots els defensors del pensament positiu (si penses en coses bones, et passaran coses bones) exploten com a argument. Doncs bé, l’experiment, publicat a una revistota pseudocientífica amb ínfules de seriositat, va ser impossible de reproduïr seguint literalment les instruccions de l’article. Un famós escèptic li va oferir 1 milió de dolars l’any 2003 si el propi autor ajudava a que algú pugués reproduïr el seu experiment amb èxit. Desaparegut. No ha dit res. Nothing. La història, aquí la llegireu. En anglès. No per pedanteria, sinó perquè en castellà no he trobat un link tan extens i ben explicat.

Conclusió

Això no s’aguanta t’ho miris per on t’ho miris. Al final només es tracta de fer diners sent la farmacèutica “bona”  en lloc de la farmacèutica “dolenta”. Que cadascú tregui les seves conclusions.

Anuncis

One thought on “Homeopatia? no, gràcies!! (I) – La memòria de l’aigua

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s