Fitoteràpia: el perill de les plantes

No ens enganyem, molts fàrmacs tenen el seu origen en una molècula d’origen vegetal. És a dir, sí, les plantes poden servir per tractar certes dolències (lleus i poc importants, especialment). Però també tenen una part fosca i més o menys perillosa.

Cal tenir en compte que les plantes no són uns éssers vius invariables. Això vol dir que la seva composició a nivell metabòlic, entre la qual es troba la molècula amb acció farmacològica d’interès, no serà mai la mateixa. Entre d’altres coses, això impossibilita l’establiment d’una dosi concreta, amb el perill de ser completament inefectiva. El fet que les plantes no es puguin desplaçar, però, té un altre efecte important: s’han de defensar dels atacs d’alguna manera que no sigui fugint. I la manera és generant molècules més o menys tòxiques pels patògens que les afecten. En principi, aquestes molècules no tenen perquè afectar a organismes més grans, com puguem ser els humans, però no és descartable (i s’ha comprovat) que puguin alterar reaccions metabòliques, generant algun problema més o menys greu. També cal tenir en compte, d’altra banda, quines interaccions poden establir amb altres fàrmacs que hom pot estar prenent en un moment concret. Per exemple, se sap que l’herba de Sant Joan inhibeix l’efecte dels anticonceptius hormonals.

Tot i així, més enllà dels aspectes purament bioquímics, el gran perill de la fitoteràpia no és la teràpia en si, sinó com certs personatges s’han aprofitat de les bondats d’aquest tipus de teràpia. Des de fa un temps s’han popularitzat productes definits com a naturals, d’origen vegetal, etc. que s’aprofiten de les bondats exagerades dels adjectius natural i vegetal per vendre. Aquí hi podem trobar des de herboristeries (i empreses més grans) que es dediquen a vendre complements alimentaris innecessaris en una dieta equilibrada fins a personatges com en Pàmies, que es dedica a curar-ho pràcticament tot amb herbes i de qui ja hem parlat algun cop aquí (La panacea (no) té un nom: l’MMS). Cap d’ells ha pogut provar mai que el que venen realment funcioni, però això no els impedeix fer-ho.

El costat fosc de la fitoteràpia, doncs, no és la planta en si, sinó el conjunt d’aprofitats que viuen de vendre la mentida que tot allò natural és més bo, sa i no produeix efectes secundaris per tal de col·locar-nos una sèrie de productes de dubtosa eficàcia que, generalment, no necessitem. Tanmateix, tot això no seria excessivament preocupant si el tema quedés en quatre productes en forma de complement alimentari. El que és greu és quan aquesta gent et recepta alguna herba perquè miraculosament se li ha acudit que pot curar una malaltia greu i et recomana deixar el tractament clínic que ha demostrat funcionar, posant així la teva vida en perill. I en aquest país en tenim un gran exponent, en Pàmies. Ja aniria sent hora que el Govern hi fes alguna cosa al respecte.

Tot i això, encara que el problema més greu tingui un nom propi, cal no oblidar totes aquelles herboristeries i botigues per l’estil que et recomanen mil i un productes per un problema concret. Quina formació clínica i/o farmacèutica tenen? En què es basen per afirmar que tal herba et curarà el que sigui? I, el més important, quan et recomanen combinacions diferents de plantes, saben si les diferents molècules presents poden interaccionar entre si? Perquè un metge ho ha de saber. I un farmacèutic també. En definitiva, que apliqueu el sentit comú i, si algú us diu que us ho curarà tot amb una planta màgica, fugiu-ne.