Què et passa?

Demanes hora, arribes puntual, seus i et poses a esperar.

Esperes, vé més gent, pregunta l’hora que tens, esperes.

Surt algú de la consulta. Llista de noms, gent que pregunta a l’algú sobre receptes, dubtes, no està el nom. Esperes.

Veus que surt el que estava davant teu. Et toca. Nervis. Entres. El metge (o metgessa) està tancant la fitxa del pacient anterior. Saluda ritualment, amb l’atenció al monitor. Acaba.

Et mira. “Què et passa?” El to és més familiar o menys segons recorda o no la teva cara. Mentre t’escolta, obre la fitxa a l’ordinador. Llegeix. Entre una cosa i l’altra, decideix si convé examinar-te o directament et diu què tens, que hi ha passa i ja comença a omplir receptes i fitxa. Amb prou feines has escalfat la cadira. Marxes amb la sensació estranya que no saps si t’ha entès o se t’ha tret de sobre.

Mentre entra el següent de la llista i tanca la teva fitxa, el metge (o metgessa) es pregunta si valia la pena tots els anys d’estudis per a aquesta merda.

Aquesta escena amb diferents matisos es produeix a la sanitat pública i en menor mesura a la privada. No sóc vingut a parlar de retallades. Això aquí no toca. Som malvats. El tema és un altre. Però abans, una altra imatge.

Quan ens trobem malament o tenim un neguit, i anem al metge, necessitem a més d’un diagnòstic, atenció. Que ens escoltin. La imatge que tinc al cap seria la dels metges rurals de principis de segle XX, de pel·licula francesa. Entrar i que la infermera et somriu. Una mica de conversa banal, com va tot, bé, gràcies. Esperar 5 minuts i entrar a la consulta. Un senyor amb cabells blancs i bigoti poblat, ulleres a la punta del nas, va cap a l’arxivador i treu la teva fitxa feta amb lletra infernal. L’obre i llegeix. Et demana què et passa sempre miran-te als ulls. Tens tota la seva atenció. Quan acabes, silenci. S’aixeca, agafa l’estetoscopi i encara que no faci falta, t’examina. Et fa tossir, inspira, espira, tos, trenta-tres. Seu. Agafa la ploma. Escriu la fitxa. Mentre ho fa, pregunta per la familia, la feina i tal. T’explica què tens, per què ho tens, què et dóna i com t’ho has de prendre. Et fa una recepta amb lletra il·legible que només interpreta un farmacèutic, s’aixeca, t’acompanya a la porta, et dóna records i pregunta a l’infermera si la propera visita ha arribat. Marxes i t’acomiades de l’infermera. Un nou somriure de comiat.

A que us agrada més la segona? Us agrada segurament perquè malgrat que el resultat final efectiu sigui el mateix, tant el metge com el pacient han sentit millors sensacions en el segon cas. Temps, atenció i dedicació. El pacient no ha entès res de les explicacions però carai, m’ha fet cas i surto amb un remei.

Bé, ara canvieu la medicina per una teràpia alternativa, la que vulgueu. Les explicacions incomprensibles per xerrameca amb vocabulari complicat i el medicament per un placebo, i ja teniu el per què de l’èxit que tenen aquestes merdes pseudocientífiques enfront la medicina convencional. Atenció i tracte. I 70€ la visita però que paguen a gust, què carai. No els demanis copagament o un augment de la partida de Sanitat a la nòmina, no. Igual amb més metges o amb més recursos el metge de la consulta es podria dedicar al que li agrada, tractar persones, i deixar la burocràcia a un cantó.

Des d’aquí una abraçada molt forta a tots els metges (i metgesses) que malgrat tot, estan a la consulta donant la cara.

I als xarlatans els desitjo que provin de tenir una llarga i sana vida només amb els seus remeis. A veure si es curen una fractura oberta amb Reiki.

Anuncis

One thought on “Què et passa?

  1. Una fractura oberta no es pot curar amb Reiki, ¡ignorant!
    S’ha de fer un tractament amb flors de bach.

    Trolejos a part, no es pot dubtar de les capacitats curatives del propi cos. En dolencies menors (almenys una mica menors que una fractura oberta) els placebos, reforçats per la fe nascuda del fet de desembutxacar 50-100€ a la consulta d’un doctor que els convertirà en fum de marihuana tant aviat com surtis per la porta, poden ser gairebé tant efectius com alguns tractaments paliatius, mentre el sistema inmunològic fa la seva feina.

    Per aquests casos què vols que et digui… m’està bé que la gent li pagui els vicis als hippies. Així es mantenen fora de les consultes mèdiques la gent amb dolors als genolls els dies de pluja, refredats poc importants, pases de panxa de les que duren un dia… Aquests també necessiten que els escoltin i els hi facin cas, i per això paguen el que paguen i hi creuen.

    Potser fora molt demanar que la gent que es dedica a receptar aquestes teràpies tinguès la responsabilitat suficient com per davant d’un cas que necessites d’atenció mèdica professional, dirigissin els pacients a la sanitat pública. Però per això haurien de deixar de ser hippies i treure’s la carrera de… medicina, oi?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s