Contra les “teràpies” alternatives.

Darrerament l’aparició d’activitats econòmiques lligades a les “teràpies” alternatives (no m’atreveixo ni a definir què vol dir “alternatives”), ha comportat tot un seguit de negocis basats en convertir una activitat que antigament es podia considerar quotidiana, en una “teràpia”. Com si la solució passés per posar el sufix teràpia a qualsevol cosa que se’ns passa pel cap.

Per a mi, la paraula teràpia em fa imaginar una cosa molt seriosa, no una cosa banal que es pot tenir alternatives i triar. Banalitzar la teràpia és perjudicial. El problema és que diem teràpies alternatives a la generació de situacions que per com està conformada la societat o com afronten alguns la seva vida, han de generar artificialment situacions que s’haurien de donar de forma natural. Parlem-ne. Desenvolupem-ho.

Per exemple, si un té amics per fer una cervesa i riure una estona, i fer una mica l’animal, transgredint si cal normes socials, no sembla que necessitis anar a risoteràpia. O veure una comèdia esbojarrada, o gastar una broma telefònica. Què sé jo. Però quedar en una sala per fer com amb l’aeròbic però amb ‘risses’, se li pot dir moltes coses, però teràpia? A ningú se li oblida com es riu. I si se li ha oblidat, aquesta no és la teràpia adient.

Ara ja entro al mode hardcore.

Anar a musicoteràpia? Però que no tens gust musical ni un parell d’hores per escoltar música a casa tranquilament? Ja saps quina música et relaxa i quina t’excita? De debò creus que escoltar música et cura?

Cromoteràpia? Què passa, que no et saps avorrir? Pensar en les mussaranyes o somiar despert també és una cosa bona de tant en tant. De debò que necessites que algú et digui que si et passes una hora en una habitació blava et relaxaràs? Ho dius de debò?

Nutricionista? Perdona? La piràmide alimentària te la van ensenyar a EGB. Si tens problemes de pes o de poc pes, has d’anar al metge i ells et miraran el què. No feu el burro amb el menjar, si us plau. Ni colors, ni pesos, ni dietes miracle ni potlles. Podeu acabar molt malament.*

Meditació? Aneu a veure el punt de la Cromoteràpia.

Imagino milers de teràpies amb cristalls, energies quàntiques i no sé quantes mamarratxades més, però totes elles tenen un denominador comú. CADA SESSIÓ ET COSTA COM UN PUNYETERO DIA DE SOU.

La meva conclusió seria. Prou Coelho. Prou Flors de Bach. Prou cristaloteràpia. Prou xorrades.

En general, la proliferació de tonteries que els poses “teràpia” al darrera des del meu punt de vista significa que hi ha un problema de relacions personals adultes o de manca de temps, perquè la majoria d’elles es poden traduir com activitats que una persona madura sap destriar per si mateixa i no necessita pagar perquè algú li ho “recepti”. Dic persones madures perquè si necessites que et diguin com t’has de distreure, relaxar o avorrir, o menjar, o la música que has d’escoltar, no sé jo si t’has desfet de la necessitat de tenir tutors.

Desenganyeu-vos. El que busquen les persones que hi van, no és teràpia, és lleure, companyia o un moment de pau. Cap cosa d’aquestes us curarà una malaltia, però sí que us pot baixar momentàniament la presió arterial, us facilitarà dormir millor i no sé quantes coses més. Però RES MÉS.

Al tanto. Alerta. Ara no penseu que no crec que aquestes sessions per a forçar activitats que haurien de ser quotidianes no siguin necessàries en casos concrets, on necessiten una aportació extra de sentiments, companyia, somriures, capacitats, etc, donada la situació personal o vital de la persona.

Per exemple als hospitals oncològics; per a millorar la relació amb els demés en casos d’alteracions del comportament habituals, o després de situacions veritablement traumàtiques on la persona ha quedat fortament afectada a nivell de relacions, shocks emocionals o situacions traumàtiques. I penso principalment en nens, guerres, desastres naturals, alteracions emocionals (autisme, malalties mentals, etc), però no en adults els quals el pitjor que els ha passat és que està cremat de la seva feina i no sap què fer amb la seva vida quan surt de la mateixa.

Ara, i on vull realment arribar, és que en aquests casos extrems i on les “teràpies” són pertinents, aquesta es realitza a hospitals i centres d’investigació, amb metges de debò, psiquiatres de debò, i en general, gent que sap el que es fa. Els demés, si us agrada més pagar 60€ per dir-vos quines verdures heu de menjar aquesta setmana segons el seu color, en lloc de sortir a sopar, al cine i riure amb amics, sou lliures de fer-ho, però no en digueu teràpia, perquè la teràpia és una cosa molt seriosa. I no aneu dient que aneu a teràpia, si us plau, que hi ha gent que sí que la necessita i és important.

*Notes aclaratòries.

1 – Donat l’elevat intrusisme i la facilitat amb la que s’atribueixen el terme nutricionista, l’he pres per una especialitat pseudomèdica. Ja veureu al primer comentari que em posen a caldo per això, i és merescut.

2 – Sobre piràmide alimentària. Volia dir que la gent hauria de saber de sobres quins són els criteris saludables d’alimentació.

3 – Disculpes si s’ha entès per la lectura de l’article que qui té obesitat és perquè vol. Jo ho he llegit i no he entès el mateix que en Dídac, però com he tatxat tot el paràgraf…

4 – Ja posats, jo mateix sóc obès. Confesso. I SEMPRE he passat primer pel metge i m’han fet seguiment mèdic. Mai de la vida se m’acudiria a anar a una botiga a veure què passa.

Anuncis

2 thoughts on “Contra les “teràpies” alternatives.

  1. Patinada forta amb el tema del nutricionista. A part que un metge ha estudiat medicina, la piràmide nutricional que tenen als CAP i vas estudiar a la EGB està més que obsoleta, equivocada i NO recolzada per la evidència científica, actualment existeix un Grau en Dietètica i nutrició. Sí, un grau universitari. Afegir que la obesitat està considerada una malaltia per certs organismes ( com la AMA per exemple) i aquesta té consideració té el suport d’ una part no petita de científics i professionals. Pensar que qui té obesitat és per que vol i que és tant fàcil com menjar millor i fer exercici és d’ una absurditat que espanta.

    M'agrada

    1. Corregit. Moltes gràcies per tots els comentaris, encara que no entenc com has llegit que dic que qui té obesitat és perquè vol. El que llegeixo jo és que no feu el tonto amb les dietes, que aneu al metge i ell us guiarà. Mai ha estat fàcil aprimar-se. Jo he fet dietes per perdre 18, 10, 15, 12 kg, i fent exercici i tot i els he recuperat tots. Sempre sota supervisió mèdica. Mai hauria volgut dir el que has entès.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s