La vida, l’univers, i què hi ha fora? (I)

Mantenir un bloc obert a base de lluitar contra les pseudociències és divertit, però en el fons no et deixa fer el que a tu t’agrada, vas a remolc d’altres. I que t’agrada? La ciència. Explorar i descobrir la natura, els seus mecanismes i les seves meravelles. I explicar-ho. Després venen certs personatges que escriuen a contraportades de diaris o que es no veuen més enllà del seu ego, i ens posen maldat a les mans en forma d’interessos industrials i ganes de sotmetre la humanitat en mil maneres perverses diferents. Normal que a més de malvats estiguem de mala llet. I poc que ens queixem.

De fet ja fa temps que vull obrir una sèrie de post (en un de sol em seria molt complicat) tractant el tema dels OVNI i els extraterrestres i totes aquestes coses que fa la gent d’anar a la muntanya a veure si veuen coses que volen veure. Naturalment després d’hores de matinada passant fred a una muntanya bevent i fumant, quan ja no pots més un senyala a l’horitzó i diu “ho veieu!!??”  a veure si poden tornar a casa d’una punyetera vegada i fer-se a l’acompanyant amb l’excusa de la troballa.

Al principi d’aquest bloc vaig fer dues entrades que iniciaven aquest camí de “si hi ha vida intel·ligent a l’univers, ens està visitant?”, on parlava de Relativitat General. No les busqueu. Estan retirades. Em van fer un parell de comentaris sobre uns errors, els vaig treure per revisar i ara no els puc recuperar. Però vaja, el resum era que no importa si poden venir o no. Que és que sí, naturalment. Però que com tot el temps és relatiu a l’observador que el mesura, el temps emprat en la missió de sortir del planeta origen, explorar i tornar, la fa inútil doncs en temps del planeta d’origen haurà passat tant de temps que a la tornada igual les dues civilitzacions (la d’origen i l’estudiada) han desaparegut per acció pròpia o de l’univers. Trobareu desenes d’explicacions fiables de la paradoxa dels bessons a Youtube.

La primera conclusió que podem treure és que amb el que sabem ara (que no és poc i deixa molt menys a la imaginació), surt més a compte escoltar altres civilitzacions que anar-les a visitar. Veureu. Tot això dels forats de cuc, teleportació, salts dimensionals, etcètera està molt bé però de moment i per molts anys definitivament per a partícules atòmiques i subatòmiques. Diguem que els àtoms passen però les persones queden ben trinxades. I tampoc es pot superar la velocitat de la llum per molt que a les sèries de ciència ficció ho posen megafàcil. I no pinta que puguin aparèixer models de la natura nous que ho facin canviar.

Ja per rematar si ens visiten o no, dues observacions:

  • Les visites es fan notòries i documentades a partir de quan l’home fa els primers ginys voladors a escala industrial, en quantitat i capacitat suficients com per despertar la imaginació de la població. Més o menys igual que quan els relats de ciència ficció comencen a parlar d’invasors extraterrestres, de canals fabricats a Mart, de civilitzacions invasores i tal. I alguns comencen a adaptar mites de civilitzacions antigues i acabem amb Stargate amb McGyver fent d’explorador galàctic. Potser ens ho estem fent tot nosaltres solets. Com ara amb els zombies o els romàntics amb els vampirs.
  • No hi ha cap problema en admetre que altres civilitzacions de fora del sistema solar ens visiten. Però per a admetre-ho, ens calen evidències. I no un “a mi em va passar” o “aquells extraterrestres eren molt carinyosos”. Cal una peça, un material, un objecte, una cosa que es pugui tocar, analitzar i verificar que no és fet amb materials de la Terra o manufacturat aquí. En aquest moment desenes de conspiranoics ja estan preparant les respostes amb que si Àrea 51, homes de negre i tal. No. Deixeu-me. Això vostre és ciència ficció. Sense evidència, no hi ha cas. Com l’homeopatia però en Futurama.

O sigui que no podem concloure que no ens visiten, i que si ho fan és una missió de només anada, ni que no ens visiten, perquè no hi ha proves concloents en un sentit o en un altre, malgrat que tot apunta a que és més una il·lusió sobre que no estem sols a l’univers que a una altra cosa.

Anem a pams. Si hi ha vida intel·ligent i amb una tecnologia superior a la nostra pel que fa al viatge interestel·lar, fan falta que es donin tot un seguit de circumstàncies que anirem desenvolupant en els diferents capítols de la sèrie que obro.

  • Cal un planeta del que puguin sortir. Carai. Evident, no?. Doncs no és tant senzill. No tots els sistemes estel·lars tenen planetes associats. Els treballs més recents sobre l’exploració de l’univers proper es fa en base a la gran precisió que tenen els aparells actuals d’observació, que permeten mesurar les pertorbacions que realitzen aquests planetes sobre el seu sol. La captura i classificació d’exoplanetes és una tasca complexe. Aquest primer pas mereix tenir una explicació detallada.
  • Aquest planeta ha de poder tenir vida. I vida no necessàriament com la nostra. Vida és una cosa tan petita com microorganismes. I ja hem vist que hi ha formes de vida a la Terra (els anomenats extremòfils) que poden viure en condicions molt adverses, com aigua bullent, àcids, contrastos de temperatura extrems o amb llum zero. L’exobiologia comença ara a Mart, a la sonda Cassini, a la sonda Rosetta.
  • Ui, aquesta vida a més ha de ser complexa fins a permetre formes pluricel·lulars i fins i tot amb capacitat d’el·laborar eines i de plantejar-se què fa ella a l’univers. Això ja són paraules majors. Aquí no tenim més model que el nostre i per tant el model antròpic és el que de moment podem explicar millor, encara que segurament no és l’únic. Bàsicament, les condicions que hauria de tenir un planeta per a poder desenvolupar vida basada en el carboni i l’aigua líquida. Veureu que no és tan fàcil.
  • Ara ho compliquem més. Aquesta vida que es pregunta a sí mateixa resulta que no només es posa a mirar el cel sinó que a més és capaç d’escoltar i d’enviar senyals perquè l’escoltin. Disposa de tecnologia, d’eines matemàtiques homologables (o superiors) a les nostres, de models de la natura (física) que els permet dominar l’electromagnetisme, l’energia atòmica i la relativitat general. O sigui són com nosaltres o més i tot. I no han mort en l’intent destrossant el seu ecosistema, en una guerra fratricida ni cap d’aquestes desgràcies que passen a les pelis de Roland Emmerich.

Bé. I de tot això què en resulta? Quants planetes a la Via Làctia hi ha que puguin arribar al darrer punt? I més enllà? Això ho va plantejar ja fa molts anys l’astrofísic Frank Drake. Es tracta d’una equació que calcula el nombre de civilitzacions que es poden trobar a la nostra galàxia, i que puguem detectar-les. L’equació és la següent:

N = R^{*} ~ \times ~ f_{p} ~ \times ~ n_{e} ~ \times ~ f_{l} ~ \times ~ f_{i} ~ \times ~ f_{c} ~ \times ~ L

  • N = Nombre de civilitzacions tecnològicament avançades.
  • R = Nombre total d’estrelles en la via làctia.
  • fp = La fracció d’aquestes estrelles que tenen sistemes planetaris.
  • ni = Nombre de planetes apropiats per a la vida, per cada sistema planetari.
  • fi = La fracció d’aquests planetes on es desenvolupa vida.
  • fi = La fracció d’aquests planetes on es desenvolupa la intel·ligència.
  • fc = La fracció d’aquests planetes capaços de comunicar-se mitjançant senyals de ràdio.
  • L= La fracció de temps de vida del planeta durant la qual viu la civilització.
  • fc = La fracció d’aquests planetes capaços de comunicar-se mitjançant senyals de ràdio.
  • L= La fracció de temps de vida del planeta durant la qual viu la civilització.

Aquesta infografia de la BBC  us mostra de forma molt més amena la mateixa informació.

De fet, això ho aniré desenvolupant sense ritme però sense pausa al llarg dels propers mesos. Així no dependré dels bojos menjaflors ni dels esotèrics que curen amb la primera merda espiritual que els passa pel cap per a fer entrades al bloc. Evidentment quedarà interrompuda per rajar del Pàmies, els antivacunes i si hem de matar algun tema d’actualitat, el matarem sense problemes.

Es tractarà d’anar posant xifres el més acurades possibles d’acord amb el coneixement actual a aquesta equació, a més d’anar plantejant alguns spin-off interessants com la paradoxa de Fermi (si hi ha tantes civilitzacions a l’univers, com és que no les detectem?) o els límits del principi antròpic o com redimonis comença la vida als planetes.

De tota manera no us espereu que un bloc que fem per passar-ho bé i riure dels magufos us resolgui coses que la ciència porta molts anys plantejant i especulant sobre com es poden resoldre. Es farà el que es podrà, i si pel mig ens ho passem bé, tot això que tindrem fet.

 

Advertisements

2 thoughts on “La vida, l’univers, i què hi ha fora? (I)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s