El primer pas indispensable per a tenir vida intel·ligent extraterrestre és que tinguin un PLANETA. Un lloc d’origen. Un punt de partida on es pugui primer generar una vida, després aquesta sigui conscient de l’univers, i desenvolupi tecnologia per a estudiar-lo i si és prou avançada, viatjar-hi. De moment només posarem només els límits de la física actual de la humanitat i deixarem la ciència ficció a un raconet. Així, res pot viatjar més de pressa que la llum.
L’astronomia ha avançat molt durant els darrers 80 anys i la precisió de les mesures i els equipaments informatitzats permeten anar molt més enllà de la simple ubicació dels estels i la seva intensitat. Hem obert noves vies d’observació en altres bandes d’espectre. Ràdio, rajos X, microones. La combinació de tots ells augmenta considerablement la precisió i el volum de dades a tractar. Els telescopis ubicats en satèl·lits fora de l’atmòsfera terrestre i els supertelescopis de miralls combinats amb la capacitat equivalent d’un telescopi de centenars de metres de diàmetre, són eines impressionants inconcebibles per a un Percival Lowell que es deixava els ulls amb un telescopi mirant Mart i imaginant canals d’aigua i civilitzacions que envegen els nostres mars.
Amb tot aquest armament tecnològic i el nostre coneixement de la mecànica estel·lar, el primer que necessitem és conèixer el nombre total d’estrelles a la Via Làctia, que s’estima té un tamany de 120.000 anys llum. Amb velocitats properes a la llum, creuar-la ja seria un desafiament. I tornar al planeta d’orígen inútil, doncs probablement el seu sol ja sigui diferent en el temps que ha transcorregut i la seva civilització morta. O sigui que venir d’una altra galàxia ja veieu que seria extremadament complicat. Les xifres del nombre d’estrelles que sonen més raonables ara mateix són de entre 100.000.000.000 i 400.000.000.000, depenent de la massa dels estels més petits. No els podem comptar tots. el càlcul es fa aproximant
Incís. Estimacions fetes sobre el nombre de galàxies posen el nombre en 170.000.000.000. De manera que fent una extrapolació bèstia pensant que totes les galàxies són com la nostra, ens surt un nombre d’estrelles de l’entorn de 17.000.000.000.000.000.000.000 a 68.000.000.000.000.000.000.000 estrelles a l’univers visible. Igual són més, però escrita així sembla ja una xifra important com per anar pensant que entre totes aquests sols no ha sortit vida només aquí, i que estem sols.
Tornem a la nostra galàxia. S’estima que un terç dels sistemes estel·lars són d’estrelles binàries i els dos terços restants són d’una única estrella. Ho diu aquí, no m’ho invento. Així mateix, una mica més de la meitat dels sistemes d’estrelles binàries (dues estrelles orbitant conjuntament) podrien tenir planetes sense expulsar-los a la primera de canvi. El tema de condicions per a la vida ja vindrà més endavant.
Si fem les operacions adients, ens queda que el nombre total d’estrelles que poden tenir planetes al seu voltant està entre 83.000.000.000 i 333.300.000.000.
O sigui que ja podeu veure de què estem parlant i de la feinada que ens espera si volem ser sistemàtics, i això només dins de la Via Làctia. A més, sembla ser que si s’extrapola a tota la galàxia el que s’està veient dins del nostre entorn proper (200 anys llum, que no és poc), tenir sistemes amb planetes és habitual, com a mínim un. I a més el tipus de sol majoritari és un com el nostre, un nan roig (sí, com la sèrie anglesa). De manera que ja ho veurem més endavant, però pinta que això està ple de clons del nostre sistema solar. Igual els humans som vulgars i tot. Podem concloure que almenys 3/4 dels sistemes d’estrella única es semblen al nostre.
Finalment, tenim ja dues respostes a les variables de l’equació de Drake del primer post de la sèrie:
R = Nombre total d’estrelles en la via làctia. Entre 83.000.000.000 i 333.300.000.000
Fp = La fracció d’aquestes estrelles que tenen sistemes planetaris. 75% de les d’estrella única i entre el 40-50% dels d’estrella binària.
La següent entrada del post va de trobar planetes i averiguar on es troba la seva òrbita i les seves característiques. Això en descartarà uns quants, com al nostre sistema solar, on només un de vuit (plutó ja no és planeta, us recordo) té condicions per a la vida. Serà una regla general, no ho serà? No us perdeu el proper episodi!!
Científics Malvats 