Fa uns mesos, a raó d’un nou descobriment científic, vaig fer una vinyeta que va despertar certa curiositat entre alguns dels lectors. Un d’ells era un Cíentifc Malvat i em van demanar si podia explicar per què estava col·locant la sensibilitat química múltiple (d’ara endavant SQM) en el terreny de les enganyifes. Aquí va el meu intent.
Primer de tot, vull aclarir que no nego que les persones que creguin estar afectades de SQM es trobin malament de quasi totes o totes les maneres que descriuen i que per tant necessitin l’atenció adequada per a aconseguir millorar el seu estat. Cal no barrejar els conceptes: el que nego i ho faig taxativament, és que la SQM existeixi. El problema d’intentar explicar-vos per què és que en ser una malaltia no reconeguda (ni s’espera que ho sigui, coses de no existir) té una quantitat important de definicions divergents. Que cadascú fa servir la que més li convé, vaja. I això fa difícil discutir-ne les propietats.
Per tal de poder seguir, permeteu-me fer la meva aproximació. Com se sol definir la SQM? Alguna cosa així com «Síndrome que fa que algunes persones tinguin tota una sèrie de reaccions adverses davant l’exposició a les substàncies químiques».
Alguns de vosaltres ja haureu alçat la vostra cella escèptica «Un moment, què vol dir amb substàncies químiques? A quines es refereix?».
Bé, aquest és el drama d’intentar definir la malaltia i per això hi ha tantes definicions que intenten evitar els disbarats més grossos. Us convido, si teniu la paciència, de veure aquest documental on l’equip d’El escarabajo verde s’hi van lluir però molt ben lluïts i on persones que la tenen diagnosticada exposen els seus mals davant les càmeres.[1] Faré referència diverses vegades a aquest documental perquè és que és rodó, ho té tot. Hi diuen que és una malaltia que és provocada pel progrés tecnològic i la industrialització desfermada que vivim. Els diferents testimonis, com a exemples de productes químics que indueixen la malaltia llisten: pol·lució, perfums, colònies, locions, suavitzants, insecticides, productes de neteja, herbicides, petroquímics, fluor de la pasta de dents, antibiòtics, productes de neteja, wifi i l’electromagnetisme.
Aquí és probable que ja tingueu totes dues celles alçades. Això no són estructures químiques concretes. El fluor no és ni una estructura, és un element. És més el wifi i l’electromagnetisme ni tan sols són substàncies químiques.[2] Podria ser que tinguessin alguna part del cos especialment sensible a qualsevol contacte? Doncs no, els afecta tant respirar, com el contacte per la pell com la ingesta, com l’exposició a distància. Els afecta qualsevol contacte. De fet, en el mateix reportatge expliquen que la seva exposició comporta taquicàrdia, fatiga, fa costós pensar i expressar-se, baixades puntuals d’energia, obstrucció del pulmó, ofec, desmai, plorar una setmana sencera com en una depressió, mal de cap, pèrdua de memòria, vòmits…
És possible tenir una o diverses reaccions molt adverses a una o diverses substàncies concretes? I tant. Tots coneixeu les reaccions al·lèrgiques i no són poques les intoleràncies que es poden arribar a tenir. Té sentit que TOTES les substàncies químiques provoquin reaccions adverses? No. Això no. I aquí teniu les imatges que expliquen per què:
Quines són doncs les substàncies que les posen malaltes? Les que creuen que són sintètiques, tòxiques, perjudicials, calaixos de sastre que no aguanten gaire anàlisis. Que parlin de «petroquímics» ens hauria de donar una pista. Per què una estructura concreta obtinguda a partir del petroli és dolenta però deixa de ser-ho si la mateixa estructura prové de la cera d’abella? Doncs perquè els uns tenen mala fama i els altres no. Els conservants tenen mala fama? Són dolents. Les vitamines en tenen de bona? Són bones. No hi ha cap altre motiu. Que sigui així de simplista pot fer que algú se senti ofès, però anava sent hora d’agafar el bou per les banyes i explicar-ho tal i com és. És més, els antibiòtics solen ser a la llista perquè la gent està convençuda (és un convenciment molt general, no em pregunteu d’on ve) que són d’origen sintètic, quan de fet i per definició són produïts pels éssers vius. Fongs o bacteris, per exemple. També per definició, si fossin de síntesi es dirien quimioteràpics, però la qüestió és que com que es pensen que els antibiòtics són sintètics els emmalalteixen. Suposo que també hi participa el convenciment erroni que si la substància és tòxica per als bacteris també ho ha de ser per a nosaltres.
Deixeu-me, doncs, redefinir la SQM:
Què és realment? «Les reaccions adverses que tenen algunes persones davant la creença que han estat exposades a substàncies químiques»
Fixeu-vos en la divergència amb la primera definició. No emmalalteixen per culpa de les substàncies a les que són exposades, sinó per culpa de creure que hi estan exposades. La diferència de matís no és en absolut menor.
Això també es desprèn d’estudiar els (sovint molt cars, motiu pel que les associacions demanen reconeixement i subvenció) tractaments que fan servir. Tot el que segueixen són recomanacions obtingudes sense necessitat de sortir del documental:
–Prenen molts complements: un dels que cita és la vitamina C, encara que no en tinguin diagnosticat cap dèficit. Com ja he dit, les vitamines tenen bona fama, i la C especialment,[3] per tant en prenen. La part curiosa és que la vitamina C és també el conservant E-300 i molt probablement els despertaria un gran rebuig si se’ls en donés a prendre amb aquest nom. A més, la vitamina C comercial que es consumeix actualment es fabrica en quantitats brutals, normalment en reactors a la Xina, però pel nom donen per fet que és «natural» i que per tant és bo. Sobra dir que un excés de vitamines també pot arribar a ser tòxic. La realitat es resisteix a aquesta mena de classificació maniquea de les molècules en bones i dolentes.
–Se’n van a viure al camp o al bosc. Si el seu problema fos específic de la pol·lució de ciutat s’entendria, però si tant mal els fa tot, no és poca la gent que no pot viure a aquest llocs perquè estan infestats de pol·len i petits organismes que porten de tot i que els provoquen reaccions molt adverses. Novament, només els afecta quan creuen que és fruit de l’acció humana i per tant, segons ells, perniciós.
–Han de prendre menjar ecològic. Això és realment paradigma de la mala informació. Aquest article va ser molt clar al respecte. En aquest estudi es va concloure que el 99,99% dels pesticides que mengem a diari els produeixen les mateixes plantes per a protegir-se dels animals. O us pensàveu que els vegetals es passen el dia esperant que se’ls mengin sense oposar-hi cap resistència? Com li agrada recordar a en Mulet, un tomàquet qualsevol, per molt ecològic que sigui, té més de 300 substàncies cancerígenes conegudes. El que hi afegim els humans és una part molt petita, cosa del 0,01% del total dels pesticides que us menjareu. Cal afegir que el percentatge produït per la planta previsiblement augmentarà si la aquesta és atacada (picada) i es veu obligada a generar encara més defenses, cosa que passarà amb més freqüència si… li posem menys insecticida! Paradoxes de la vida. És més, les plantes no són antropocèntriques, no miren pel nostre bé, de manera que ens trobem que els pesticides que nosaltres hi afegim, malgrat ser molt més eficients, ja estan estudiats per a ser més inofensius que els que generen elles mateixes. La toxina BT, per exemple, és 100% inofensiva per als humans, de fet, per a nosaltres és menjar, ens alimenta, mentre que uns pocs mg de solanina produït naturalment per les patates ha estat capaç de realitzar intoxicacions fatals. Per últim, cal fer incís en un fet evident i és que que malgrat el mite general i el màrqueting enganyós, l’agricultura ecològica SÍ que fa servir pesticides i de fet no són toxicològicament millors que els de la resta de l’agricultura, per tant, el que realment fa que no empitjorin és pensar-se que no en prenen, no pas no prendre’n.
–Ecodutxes. Vau sentir parlar de les ecoboles per a les rentadores? Fa uns anys es va posar de moda i es va parlar molt que era una estafa. Doncs és exactament la mateixa presa de pèl. O sigui un placebo. Es posen la presa de pèl a la dutxa i màgicament l’aigua ja no els intoxica. És una bona evidència que el que els deixa d’intoxicar no és que l’aigua sigui de millor qualitat sinó simplement creure que ho és. Això sí, la paraula «eco» que no hi falti en el producte, que ajuda molt a atreure incauts.
–Filtres per a l’aigua corrent. Això, en canvi, no és una estafa i funcionen bé dintre de les seves capacitats. Un tema apart és que a vegades se’ls en vagi la mà amb el màrqueting. Ara bé, si reproduïu el vídeo, veureu que la dona es pensa que així atura els metalls pesants quan en aquest aspecte l’aigua de l’aixeta és segura. Per a demostrar la merda que bevem ens mostra aigua filtrada brutíssima, com si fos residu concentrat de l’aigua que normalment surt per l’aixeta, però aquell color, a primera vista sembla els residus de les partícules col·loïdals del mateix cartutx de carboni actiu en si (sí, sí, ja sé que aquesta frase sembla una sobrada, però casualment he treballat analitzant durant anys filtres de diàlisi de malalts hepàtics, coses de la vida). O sigui que per a convèncer-nos de la bondat del filtre sembla que ens mostri el que es desprèn de l’interior del mateix filtre. Espero que no llegeixi aquestes línies o encara li agafarà un cobriment de cor en adonar-se’n.
–Saunes per a expulsar «tòxics» i «químics»[4]. No els pregunteu quins. No ho saben. Mai no ho saben. Fa segles que es va crear aquest mite sobre les virtuts de les saunes i no els fareu entendre que la majoria de porqueries les traiem pixant. Fixeu-vos que aquí parteixen de la idea que és pitjor tenir-les diluïdes a dins que concentrades en contacte amb la pell, quan segons ells mateixos això els hauria de desencadenar tots els mals. El mecanisme d’acció mai no entra en les seves exposicions.
–Respiració amb màscares d’oxigen. Ni idea de com ho justifiquen, suposo que està relacionat amb la «puresa de l’aire», però us diré un secret: una cinquena part de l’aire que us envolta és oxigen. La gent que per malaltia realment necessita viure enganxada a una bombona no va a fer sessions cares d’una estoneta per tornar a respirar l’aire de sempre. De què haurà servit la hiperoxigenació puntual per a un mal perenne? Fa una farum a enganyifa xuclaquartos que tomba d’esquenes.
–Vacunes per a sensibilitzar-los d’aliments que no toleren: sorprenent perquè no sé què coi s’injecten. Sobrevacunar no aporta res de bo. Probablement s’injectin vacunes homeopàtiques. O sigui sèrum fisiològic. O sigui res. O sigui placebo. De fet, espero pel seu bé que només sigui això.
–Escolten música mentre els fan imposició de mans amb llums de colors i pedretes cuquis. O sigui… realment us de comentar què es desprèn d’això? Al blog dels Científics Malvats? No cal, no?
Fins ara només m’he dedicat a desacreditar les seves afirmacions segons el coneixement preexistent, però per a la ciència amb això no n’hi ha prou. El que cal és fer experiments que ens mostrin si la teoria està d’acord amb la realitat. Així doncs, què ens diu la ciència? S’han fet experiments per a estudiar si realment hi ha una relació causa-efecte entre ser exposats a substàncies químiques i emmalaltir? Sí, se n’han fet un munt, i el resultat és que no. No són capaços de diferenciar si hi ha una substància o no. Si la substància és inodora no noten res. Si s’hi afegeix un producte que faci olor, de cop i volta reaccionen com si els danyés. L’aparença de tot plegat és que reaccionen segons les expectatives que tenien d’empitjorar sempre i quan percebin entrar en contacte amb substàncies químiques, amb independència de si realment hi són o no. O sigui que posant-los a prova s’arriba justament a les conclusions esperables segons la teoria científica. Tot en ordre, doncs.
Molt bé, i si no tenen SQM, què tenen?
Ah, doncs ara tocarem un tema problemàtic, perquè una part important dels afectats se senten terriblement insultats quan els treus els tema. Per a un científic, si una persona té o creu tenir taquicàrdies quan creu estar sotmès a un agent inofensiu és senyal que alguna cosa falla i que per tant pot ser adient explorar-ho. Per a molts afectats implica que se’ls està tractant de bojos. Per desgràcia vivim en una societat que considera les malalties psicosomàtiques de tercera quan de fet és un camp d’estudi que pot arribar a ser molt interessant. No hi ha motius per pensar que un dolor sigui menys dolorós per estar provocat espontàniament pel cervell en comptes de com a reacció a un producte químic, tanmateix la gent sol pensar que sí, tractant sovint d’exagerats als que ho pateixen, cosa realment molt injusta. Si tot investigant es trobés que els afectats tenen inflamada certa part del cervell s’estaria dient el mateix però llavors esdevindria més acceptable. Malauradament, el tracte que de forma general donem a aquesta mena de malalties és aquest i això explicaria que s’oposin tan fermament a d’altres explicacions.
La primera possibilitat que ens ve al cap és l’efecte nocebo. Té molts de números que sigui el que passa en la majoria de casos. L’efecte nocebo ve a ser com el placebo però al revés. Quan una persona es pensa que ha pres un medicament està més predisposada a millorar encara que el que en realitat hagi pres sigui innocu. De la mateixa manera, quan una persona creu haver pres quelcom tòxic es predisposa més a sentir-se malament. No us ha passat mai que us sentíeu bé, llavors llegiu la tapa del iogurt que acabàveu de prendre, descobriu que estava caducat i de cop i volta us fa la sensació de no estar tan fins com fins uns instants abans? Té el seu sentit biològic i evolutiu que posem el cos alerta d’aquesta manera i que per exemple puguem vomitar amb més facilitat davant d’un malestar lleuger que normalment haguéssim passat per alt. El problema en aquests pacients seria que aquest mecanisme se surt de mare i la persona se sent molt més malament del que tocaria sense que li comporti cap mena de benefici. En estudis de doble cec s’ha calculat que cap a una cinquena part dels pacients que només prenen una pastilla de sucre avisen d’una simptomatologia de malestar que es correspondria amb l’efecte nocebo. Vull insistir que per a un científic això és interessant, ja que indica no només que hi ha alguna cosa que no funciona, sinó que potser fins i tot, furgant-hi, algun dia s’hi podria trobar un tractament químic o físic que ho reconduís. Malauradament, els pacients que diuen posseir SQM es neguen en rodó a acceptar aquesta possibilitat. Les seves pàgines sempre que en parlen és per a criticar als que segons ells els menyspreen i la frase «no estem bojos, sabem el que patim» sol aparèixer amb freqüència. Que acceptin o com a mínim meditar-ne la possibilitat, sembla en molts de casos impossible. Com es fa evident, aquest efecte es pot retroalimentar molt amb la hipocondria, creant un monstre en combinar-se.
En alguns casos, hi podria haver la síndrome de Münchhausen. Gent que de forma més o menys inconscient prefereix la idea d’estar malalts perquè els permet ser atesos per gent especialitzada i això els provoca cert confort i sensació d’estar sent considerats. La SQM els donaria en aquest sentit una bona plataforma per a assolir aquest objectius. Faig notar que prefereixo no parlar de proporcions d’afectació, perquè realment no ens és possible estimar-ne xifres.
Hi ha qui parla del trastorn somatomorf, tot i que m’és difícil de definir. Sembla més aviat un calaix de sastre de pacients. Fa referència a aquella gent que pateix un malestar difús (dolor, inflamació, nàusees, vertigen, debilitat, etc…), que no es posa en dubte que pateixin, però els pacients es neguen en rodó a acceptar la possibilitat que puguin patir problemes psiquiàtrics. Es caracteritzen per les seves demandes exigents d’exàmens i proves diagnòstiques, malgrat les proves no aconsegueixin trobar mai res i no hi hagi justificació física aparent. Si trobeu solapament amb el que s’ha explicat abans ja és això.
Posant el que ve ara m’arrisco que algun psiquiatre se’m tiri al coll per potser no fer servir els termes acadèmics amb propietat, però sentint-los parlar i llegint-los, a mi em sembla clar que un altre mal que pateixen una part dels afectats és la paranoia. Podríem parlar més concretament de neofòbia i de quimiofòbia. Gent que creu que la química és dolenta i que ens estan enverinant i que contraargumentarà qualsevol explicació raonada que els doneu, sense importar com sigui de forçada la seva resposta. Malauradament, aquest perfil de gent és el més actiu i combatiu, el que trobareu amb més freqüència en blogs sobre la SQM o apareixent en mitjans. Per tant, en certa manera acaben representant-los i desvirtuant el que pugui estar passant realment entre el col·lectiu, perquè fan la definició de la SQM tan àmplia que dificulten trobar-hi patrons.
Una altra possibilitat que s’ha proposat és que siguin pacients especialment sensibles a les olors. Ho cito perquè no tinc coneixement que s’hagi falsat aquesta possibilitat, ara, em sembla clar que algú que digui que per exemple no pot emprar pasta de dents amb fluor perquè el fluor és tòxic no entra dintre d’aquest grup, o sigui que en cas d’existir aquesta possibilitat, cosa que no descarto, no descriuria ni de bon tros tots els casos.
Cal destacar, per últim, i això és el que fa més perillós que els mitjans i aprofitats donin pàbul a aquesta falsa malaltia, podria ser que patissin altres mals no diagnosticats per culpa d’un veredicte precipitat i erroni. Gent que va ser diagnosticada de SQM quan havia de ser diagnosticada de per exemple al·lèrgies, intoleràncies alimentàries, la síndrome de fatiga crònica, fibromiàlgia o fins i tot, per què no?, alguna malaltia encara per descobrir. Ara bé, relació causa-efecte entre productes químics i malaltia això no, això no hi és s’hi posin com s’hi posin. Si sou del ram de l’escepticisme sabreu que un “a mi em funciona” no és un argument que permeti petar-se el coneixement científic i menys quan es contradiu amb l’evidència científica posterior que ha intentat posar-ho a prova. Doncs un “a mi m’emmalalteix” tampoc.
Evidentment, no són possibilitats que s’excloguin mútuament.
Avís contra els barruts
Arribat aquest punt, trobo molt i molt necessari aquest apartat perquè és el punt que em sembla que més indigna al públic de Científics Malvats. Jo no llançaria grans acusacions als que diuen estar afectats de SQM. És gent que necessita ajuda i que ha estat enganyada. Suposo que segons el perfil que tinguin estaran contents i trobaran confort en ser enganyats mentre que d’altres ho viuran amb cert pànic i temor per al seu futur. En tot cas, el que és evident és que són víctimes que no estan rebent el tractament que es mereixen. Que hi ha una indústria que s’aprofita d’ells per a xuclar-los els quartos sense que se n’adonin. Deixeu-me explicar com funciona el mecanisme general d’estafa.
Una persona es troba malament d’un mal inconcret que no sap ben bé què és però que podria encaixar amb un milió de coses diferents. Va al metge i en els cinc minuts que té per pacient li diu que no és res i que no es preocupi. Potser li recepti alguna cosa intranscendent. La persona, no se sent prou ben atesa, se sent menyspreada i creu que el metge no li ha fet cas, de manera que comença a investigar la seva simptomatologia per Internet i va a parar a una pàgina d’un activista que es diu afectat de SQM. Gens sorprenent tenint en compte que diuen patir tants de símptomes que te les trobes amb facilitat als cercadors. La persona pensa «ja ho tinc, és això, encaixa amb els meus símptomes» i se’n va al metge de capçalera amb la malaltia autodiagnosticada i exigint-li al metge que la hi diagnostiqui oficialment. Si el metge és bo no ho farà, ja que la malaltia no existeix. La persona se sentirà menyspreada per no voler-li diagnosticar el que ella sap que té i mirarà més pàgines de SQM i és possible que fins i tot hi comenci a escriure i a rebre respostes. Cal tenir present que els que maneguen aquestes pàgines tenen cert esperit d’evangelització i que per tant se senten reforçats quantes més persones trobin que els donin la raó i això inclou la captació de nous malalts. Ràpidament, la personam malalta serà redirigida cap a un metge amb consulta privada que «sí que coneix la malaltia i és comprensiu amb nosaltres, no com la majoria que encara ens menyspreen o ignoren». La persona hi anirà i voilà! Serà diagnosticada. A partir de llavors el metge s’ha guanyat un client que estarà molt content perquè li ha fet cas i li ha diagnosticat el que volia que li diagnostiquessin. A més a més, a partir de llavors el pacient entrarà a un circuit de professionals de la (pseudo)salut que sí que li fan el cas que creu que es mereix. Tot bitllo-bitllo, dins de medicina privada.
Us sembla una història massa retorçada? Doncs no vull escriure noms que siguin cercables per Internet, que no tinc la butxaca per a plets, però això és exactament el que es veu que passa en el documental. En dos casos, en realitat. Feia temps que pensava que era així i hi vaig trobar el gran exemple on explicaven, sense ser-ne conscients, que aquest circuit és habitual. De fet, hi ha un centre que ha diagnosticat al SQM a diversos centenars de persones. Una malaltia tan rara, tan poc reconeguda i un sol metge, que no rep derivacions d’altres metges, l’ha diagnosticada tants de cops? No us sembla rar? Doncs no ho és gens si penses en l’existència d’aquest circuit. Tu vas allà amb la malaltia diagnosticada de casa i te la confirmen. Així de senzill. Que quines proves et fan per a assegurar-se que la pateixes? Cap. Simplement pel que descriu el pacient, el qual, evidentment, no s’ha fet cap test que avaluï si el que realment l’emmalalteix és la química i no el color vermell o la nota fa de l’escala musical. Per més sorprenent que pugui semblar, el metge especialitzat en el tema no troba necessari fer cap prova que demostri la relació de causa i efecte. Amb la paraula del pacient n’hi ha prou. No deixa de ser una paradoxa que li doni un tractament semblant al d’una malaltia psiquiàtrica per la que no existeix la possibilitat d’un diagnòstic físicoquímic. Que no sigui que és conscient que un test seriós seria incapaç d’arribar veredicte que li permet captar tots aquests pacients que tan bé li van a la seva economia personal. En el reportatge hi ha una persona que fins i tot diu que sort que li estan tractant la SQM perquè va començar a sentir-se molt malament després de patir una intoxicació accidental per mercuri. Es pot ser més barrut?
Passa amb els transgènics, passa amb les ones electromagnètiques i passa amb la SQM. Hi ha gent que diu que hi ha una gran conspiració que actua en contra de la nostra salut i que a canvi d’una bona suma ells tenen unes solucions tan innecessàries com inexistents per a problemes que tampoc existeixen. Et diuen que hi ha una conspiració i els que conspiren en contra teva són ells. És un dels perfils clàssics del xarlatanisme.
Per cert, que un jutge digui que una malaltia existeix no fa que existeixi. Sé que per alguns pot esdevenir sorprenent, però els jutges no destaquen per la seva formació científica. Ells ja tenen tot d’altres coses molt complicades per aprendre.
—-
[1] Sí, és normal que de tant en tant els mitjans facin reportatges parlant del greu problema que la seva malaltia «encara» (com que encara?) no estigui reconeguda, no sent conscients que d’aquesta manera els donen un combustible que els pot empitjorar el seu estat i fer-hi caure molta altra gent que en romania al marge.
[2] La Sensibilitat Electromagnètica és una altra invenció de la que aprofitats xuclen quartos a víctimes. Que hi hagi tanta gent que digui patir totes dues malalties alhora, no deixa de ser significatiu.
[3] Això és herència de les cagades d’en Linus Pauling. Nens i nenes, no feu cas cec al que diu algú només perquè és Nobel, ni tan sols quan en tingui dos.
[4] Una pista que us dono. A no ser que us referiu a un llicenciat en química, «químic» és un adjectiu, no un substantiu. Això ho saben els químics, els biòlegs, els metges i els científics en general. Els paranoics no. Els paranoics van començar als inicis d’Internet a traduir «chemical» per químic i segueixen fent-ho. Quan vegeu un quimiofòbic parlant de químics en comptes de substàncies químiques, compostos químics o partícules químiques podeu donar per fet que de les fonts d’informació que beuen no són acadèmiques. És una mena d’alarma detectora de xarlatanisme.
Científics Malvats 