El malvat convidat: Jesús Purroy

El malvat que s’ha avingut a jugar amb nosaltres avui és en Jesús Purroy, biòleg de formació evolucionat a consultor en emprendoria i innovació. Ha escrit dos llibres relacionats amb el món científic: “Tot el que cal saber per saber-ho tot” i “Homeopatia sense embuts: una pràctica que prospera entre miracles i miratges”. El podreu trobar a Twitter sota el nom de @jesuspurroy. Ell es descriu així:

Jesús Purroy és malvat de maneres subtils, com quan fa veure que parla per telèfon per no atendre els enquestadors de carrer. El seu recorregut professional l’ha portat a intentar resoldre problemes de salut mitjançant l’aplicació de ciència i tecnologia. A la malvat del científic hi afegeix la de l’emprenedor.

La pedra a la sabata: Coses que em molesten de la pseudociència

De la pseudociència em molesten moltes coses, de la seva essència a la seva existència. Però, a un nivell menys filosòfic i més pràctic, em molesta la seva certesa. Els pseudocientífics tenen resposta per tot, estan segurs de tot. En canvi, jo no estic segur de res, o gairebé. I comparteixo aquesta incertesa amb la majoria de científics.

No saber què sortirà d’un experiment és una condició necessària per poder fer ciència. Les certeses que es van generant a base de sumar resultats són fràgils i sovint passatgeres. No cal arribar als extrems relativistes del postmodernisme i allò de “aquesta és la teva veritat, jo tinc la meva”. Fins i tot donant per cert la majoria del que hi ha als llibres de text, queden prou incerteses a les fronteres del coneixement per tenir entretinguts els científics d’arreu del món.

Especialment, em molesta la certesa injustificada relacionada amb la salut. Normalment no perdo ni un minut en discutir sobre chemtrails, feng shui o geobiologia, a menys que alguna persona propera vulgui gastar-se una fortuna per ressituar tots els mobles de casa segons les línies de Hartmann. Considero que són estafes com tantes altres, creades per escurar les butxaques de la gent que es deixa.

En canvi, salto a la jugular quan algú fa afirmacions sobre la salut que poden posar en perill la vida de les persones. N’hi ha per tot arreu: dietes infal·libles, sistemes de diagnòstic basats en la màgia, medicaments miracle que la màfia mèdica ens amaga… Costa no trobar-se amb variants de tot això. I sempre amb respostes a totes les preguntes. Fins i tot a la pregunta definitiva: funciona? I tant que sí. Si no t’ha funcionat, és que no hi creies prou. Prova això altre.

Durant els darrers 8 anys, des de que vaig penjar la bata, he vist moltes empreses intentar que el seu producte funcionés. La majoria eren empreses petites creades per científics: res a veure amb les malvades multinacionals, etc. Moltes han acabat plegant perquè el producte no funcionava, o no funcionava prou, o per qualsevol dels mil problemes científics que poden fer que alguna cosa no surti bé segons els estàndards tan estrictes que ens hem donat nosaltres mateixos.

Sap greu, però és a fi de bé. Als laboratoris impera un darwinisme brutal, i si són laboratoris d’empresa encara més. En una empresa biotec que només té diners per rutllar durant mig any no és possible fer un projecte lateral, demanar una beca i anar tirant uns anys més. La incertesa davant el resultat assegura que estem disposats a acceptar el que surti i, si cal, abandonar.

El contrast amb la seguretat irresponsable i panxacontenta dels pseudocientífics és dolorós, perquè ataca directament la línia de flotació del procés científic. Algunes habilitats, com màrqueting, comunicació o interpretació, es poden aprendre i integrar al discurs del científic. Però, per molt bon comunicador que sigui un científic, va contra els fonaments de la ciència aparentar una certesa granítica davant respostes complexes com són les relacionades amb la salut. El científic és un animal que matisa, i així ens va.

Advertisements