Estimats lectors, científics i aficionats, la ciència a vegades és malvada. Com tot, la ciència en mans de gent malvada pot arribar a ser una eina perillosa i cal identificar i lluitar per a que això no passi.
Evidentment, no parlarem en aquest post de grans teories conspiranòiques, el mal s’amaga la majoria de vegades en les petites coses del dia a dia, que entorpeixen la feina de qui vol progressar per a fer un món millor.
Cadascú dels integrants d’aquest blog ha decidit explicar què és la ciència malvada per a ells o, simplement, el què és podria millorar per a fer-la avançar. Comencem:
Cristina
Ciència malvada és l’elitisme en la publicació d’articles científics. Sovint, sobretot si treballes en investigació, sembla ser que la teva meta principal és publicar. Publicar, publicar, publicar tot el que puguis i més, si no publiques no ets ningú. Si no publiques és que t’estas gratant els collons a dos mans al laboratori.
La publicació d’articles científics és absolutament necessària, es clar, així tota la comunitat aprèn del que tu has descobert, però aquesta obsessió malaltissa que he anat observant porta a problemes que no fan més que entorpir el desenvolupament científic. Passo a enumerar alguns d’aquests problemes:
- No publicació d’experiments fallits. El mètode científic parteix d’una hipòtesi, que després d’uns experiments i la seva observació, desemboquen en unes conclusions. Aquestes conclusions poden ser positives o negatives, però en tots dos casos obtenim una informació valida. Però, es clar, queda lleig publicar un article en el que afirmes que t’has equivocat, quedes malament. I aquesta informació queda amagada a la comunitat científica, que repeteix una i una altra vegada el mateix experiment, ja que no sap que algú altre ja ho ha provat i ha fallat. I això entorpeix, per exemple, la descoberta de nous medicaments i fa gastar milers i milers d’euros en investigació que es podrien haver estalviat.
- Frustració. La pressió per publicar, unit a la manca de publicació d’experiments fallits i a l’exigència dels revisors fa que l’investigador se senti frustrat i estressat i aquesta no és la millor manera de treballar. He conegut diversos investigadors científics fastiguejats, cansats d’una feina que abans els entusiasmava i així es perden grans professionals que podrien fer descobriments importants.
- Mercadeig. Dintre d’un mateix laboratori, he observat una espècie de mercat negre de publicacions. Tu, estimat company de laboratori, poses el meu nom en el teu article i jo, quan publiqui el meu, també posaré el teu nom, i així cadascú en tindrà dos. I ja no parlem de que estas obligat a posar sempre el nom del teu cap en tots els artícles, encara que ell es passi el dia jugant al candy crush mentre tu et deixes la pell. I així, algú pot arribar a tenir una trentena d’articles publicats i no tenir ni idea del que parlen.
- Direccionalitat. S’investiga amb la finalitat de publicar i es deixen investigacions al calaix perque no son tan atractives com per a ser acceptades en alguna prestigiosa revista. I fliparieu la de grans avenços que van començar amb descobriments mediocres!
Marc
Per mi, un dels grans problemes de la ciència és la ignorància a la qual es vol deixar els teus competidors quan treballes en un camp concret. Això porta a generar tot un conjunt d’estratègies i males jugades per evitar que els teus contrincants sàpiguen en què estàs treballant. Personalment, crec que una ciència que de veritat fos col·laborativa avançaria molt més ràpid i d’una manera més robusta que l’avenç actual. A més, la pressió a que es sotmet a molts científics per publicar i fer-ho abans que els competidors porta a un descens del nivell de la ciència realitzada i, lamentablement, moltes vegades també a la manipulació i falsificació de dades i resultats.
També hem de tenir en compte la gran complexitat de la ciència. Això ens allunya de la societat i, a més, ens fa difícil explicar-la. Possiblement sigui, en gran part, culpa del món científic i la mania a parlar-ne a un nivell altament tècnic que, moltes vegades, resulta pràcticament incomprensible fins i tot pels propis científics. Tot i això, hi ha una gran diferència entre el que els científics fem i el que s’explica, masses vegades, des de la premsa “científica”. Notícies que exageren descobriments relativament modestos afecten, i molt, a la credibilitat científica, perquè no és el mateix vendre que s’ha trobat una molècula que interfereix en un procés concret durant el desenvolupament d’un tumor a dir que s’ha trobat una nova cura pel càncer.
La ciència, també, la mou (i molt) el prestigi. Existeix una correlació directa prestigi – finançament. Ja podeu proposar l’experiment més absurd de la història, que si us ho firma un científic de prestigi us ho pagaran. Això ha portat a l’establiment d’una mena de club fictici de gent que ha publicat en unes revistes concretes. I aquestes revistes ho saben i d’això s’aprofiten, exagerant els criteris de publicació fins a nivells absurds, que suposen que moltes vegades pesi més un autor o una exclusivitat que no la reproductibilitat dels resultats que s’exposen. De forma paradoxal, sembla que l’elit de la ciència vagi en contra del mètode científic per una línia més al currículum.
Maria
Una de les coses que no m’agrada de la ciència és l’enorme escletxa que sempre l’ha separat de la societat. Els científics sovint ens sentim incompresos però m’atreviria a dir que gran part de la culpa és nostra; no ens hem sabut explicar. Fa falta molta divulgació i intentar connectar amb aquella part de la societat que ens veu com uns éssers pretenciosos que no se sap ben bé a què es dediquen.
Un altre fet preocupant és el frau a nivell científic; que sí, existeix tot i que la teoria diu que els científics són persones increïblement metòdiques i això no hauria de passar. Un estudi publicat el 2012 revelava que els darrers anys el frau científic s’havia multiplicat per 10. L’estudi analitzava tots els treballs retractats a la literatura científica de biologia i medicina recollits a la base de dades Pubmed. El 67% de publicacions retirades ho van ser per males pràctiques, incloses el frau o la seva sospita, la publicació duplicada i el plagi. A què es deu, doncs? Probablement al que ja comenten els meus companys més amunt: a la pressió per publicar. Publicar per publicar, publicar per fer-te un nom i currículum.
Altres aspectes francament millorables seria la falta d’ètica que sovint podem trobar en les relacions entre alguns metges i la indústria farmacèutica. A través de la figura del visitador mèdic o comercial, sovint molesta (que em disculpin els molts companys que tinc que s’hi dediquen o s’hi han dedicat), hi ha qui accepta soborns en forma de congressos pagats i altres regals/remuneracions a canvi de la prescripció del seu producte. Això ha passat, passa, i seguirà passant per molt que no s’admeti com a èticament acceptable segons el Col·legi de Metges.
Finalment, la precarietat i la incertesa a les quals està lligat el món de la investigació, cosa que no deixa de ser molt desmotivadora.
Roger
Des de sempre, la ciència ha estat en mans de gent que tenia la vida resolta i s’hi podia dedicar sense problemes. Era el·litista, classista, deixava el coneixement en poques mans i la divulgació de la ciència, era gairebé inexistent. I era gent amb curiositat, amb ganes de saber. I també hi havia divulgació a partir de l’època de l’Anglaterra Victoriana, perquè la gent tenia interès en “coses misterioses i noves” com l’electricitat, els gasos, o les ones de ràdio.
Afortunadament, tot això ja no és així. Però pel camí hem perdut algunes coses. Ara la ciència és a l’abast de tothom i majoritàriament la ciència bàsica (la que fa recerca del coneixement nou o destinada a qüestionar els paradigmes actuals i no les aplicacions pràctiques o mercantils del que ja es coneix) es finança amb capital públic. I obres Internet i tens tot el coneixement del planeta a la teva pantalla, en el grau de dificultat que triis.
Cosa molt bona perquè democratitza l’accés a la ciència. Tothom si té les competències suficiens pot arribar a la punta de llança de la ciència, no importa el seu origen. Però també té una part perversa, que és la que no m’agrada.
El finançament de les investigacions públiques es fa pel nombre de treballs de recerca científics publicats i no per l’impacte del treball realitzat sobre el camp de recerca en el que es treballa. Determinats treballs i experiments de gran repercusió i anys de treball queden en segon terme perquè si no es fan 15 articles totalment superficials i que amb prou feines aporten res, no es disposarà de recursos per a continuar en el que realment importa. Una feina grisa i sense massa risc que supera els filtres acadèmics i assegura que l’any vinent seguiràs tenint cadira però no satisfacció pel treball realitzat. Això és malbaratar el talent.
Aquí entra l’empresa privada, que sí que dóna preferència a projectes d’innovació pura i dura i generalment de gran impacte, però només en àrees on pot aconseguir un benefici econòmic important, i per tant tindrem Viagra abans que vacuna per a la malària. I de nou poca recerca i treball en àrees que a llarg termini, aportin benefici global.
Un altre aspecte negatiu i que ja està comentat pels meus companys (el problema d’arribar l’últim), és el de la divulgació. Aquí penso que el problema és doble. Per part del científic, es treballa en tants camps i tant específics que dins de la mateixa comunitat científica de la mateixa branca, es fa complicat seguir els treballs de recerca dels teus companys. Poden entendre el que estan fent, però els seria molt difícil arribar a continuar el treball en una altra àrea que no sigui la de la seva especialitat.
Molt bé, doncs ara imagineu què pot entendre de totes les disciplines i camps concrets una persona del carrer que paradoxalment gràcies a la mateixa ciència (i tecnologia) que volem divulgar, necessita menys que mai entendre conceptes més complicats que “premi OK” o comptar les monedes del calaix de la caixa. Les feines actuals, cercant la productivitat màxima de la persona, l’han convertida en un perifèric passiu de totes les màquines que l’ajuden i de les quals en segueix instruccions i que quan surt de la feina no necessita preguntar-se què hi ha al cel o per què quan plou fa olor a herba mullada, perquè si mai ho necessita, una màquina li porta a la pantalla la resposta. Tenim tota la ciència del món a la palma de la mà, però ens falten les ganes i l’esforç a realitzar per a arribar a la comprensió és molt alt, sobretot perquè no ho necessitem pel dia a dia.
Científics Malvats 