Placebo, the movie

El placebo apareix per primer cop descrit com a “mètode mèdic” l’any 1785 en un diccionari mèdic i al 1811 ja es descriu com a “medicina que es dóna més per satisfer que no curar a un pacient”. El placebo no és nomes aquella substància farmacològicament inactiva que pot alleujar símptomes clínics, sinó que inclou també totes aquelles actituds susceptibles de provocar una millora a nivell emocional i/o psicològic en el malalt. I, a més, és una font d’arguments per aquells estafadors que es dediquen a aprofitar-se de les seves propietats i de la ignorància que avui en dia encara en tenim per tal de justificar totes les pseudoteràpies que diuen que funcionen. Anem a intentar explicar una mica a què es deu el placebo, per què pot curar certs símptomes i què és cert i què no segon el coneixement científic actual del que es diu al respecte.

La taula que es publica a Placebos: A Review of the Placebo Response descriu molt bé el que està escrit a dalt. I es que el problema del placebo no és tant que els científics no entenguem massa com funciona, sinó com el veuen els xarlatans…

Existeixen diversos factors que poden influenciar en la resposta a un efecte placebo: edat, gènere, estat emocional… del pacient, a més de certes actituds i maneres de fer del metge que l’administra. A part de tot això, l’aspecte físic del placebo té influència. Així, sabem que les pastilles grans funcionen millor que les petites, que una injecció funciona millor que una pastilla o que les pastilles blaves poden millorar els símptomes de la depressió.

Per què funciona l’efecte placebo? Doncs el que ens diu la ciència (Bardot et al., 2014) és que en l’efecte placebo estan implicats dos sistemes neurobiològics, el dopaminèrgic i l’opioide. El primer està relacionat amb la dopamina i el que fa el placebo és promoure l’alliberació de dopamina en prendre’l, activant el circuit de la recompensa. Pel que fa al sistema opioide, s’ha provat que l’administració de placebo provoca els mateixos canvis cerebrals que en administrar opioides, suggerint que el placebo pugui promoure la secreció d’opioides endògens.

Com a curiositat, l’administració de substàncies placebo pot tenir efectes secundaris negatius per la salut de la persona, el que coneixem com a efecte nocebo.

Tal com passa en humans, diversos estudis han provat l’existència de l’efecte placebo en animals. Així, per exemple, Nolan et al. l’any 2012 van descriure com es donava efecte placebo per condicionament en rates en el tractament del dolor. Altres autors han descrit també el manteniment de la immunosupressió en rates en substituir el fàrmac immunosupressor per placebo.

I finalment, sí, també existeix l’efecte placebo en nens. I, de fet, tal com recull un meta-anàlisi de tota la literatura publicada al respecte (Rheims et al., 2008) , aquest efecte placebo en nens té una resposta positiva més alta que en adulta, arribant a augmentar fins en un 50% la ràtio d’efectivitat del placebo en adults. A més, s’ha proposat que la resposta positiva a un placebo varia en funció de l’edat, disminuint a mesura que ens fem vells.

Així, quan us diguin que “ai, si X (normalment l’homeopatia) és només placebo, perquè funciona en animals i nadons?!” li podreu respondre, dades en mà i cridant molt fort: “PERQUÈ EL PLACEBO TAMBÉ FUNCIONA EN NENS I ANIMALS”.

Referències:

1.  Benedetti, Fabrizio. “Placebo Responses in Animals.” Pain 153.10 (2012): 1983–1984.
2. Jakovljevic, Miro. “The Placebo-Nocebo Response: Controversies and Challenges from Clinical and      Research Perspective.” European Neuropsychopharmacology 24.3 (2014): 333–341.
3. Lemoine, P., and B. Lachaux. “Placebo Y Efecto Placebo.” EMC – Tratado de Medicina 6.4 (2002): 1–3.
4. Nolan, Todd A. et al. “Placebo-Induced Analgesia in an Operant Pain Model in Rats.” Pain 153.10 (2012):  2009–2016.
5. Rheims, Sylvain et al. “Greater Response to Placebo in Children than in Adults: A Systematic Review and Meta-Analysis in Drug-Resistant Partial Epilepsy.” PLoS Medicine 5.8 (2008): 1223–1237.
6. Thompson, W Grant. “Placebos : A Review of the Placebo Response.” 95.7 (2000).