Com vaig dir, també volia parlar sobre les alternatives que tenim (o tindrem) a l’ús d’animals en investigació. Segueixo defensant que avui en dia no existeixen tals alternatives, però el que sí existeix és recerca en alternatives, així com el finançament per a trobar-les. Però primer el primer, quan es vol treballar amb animals la legislació marca que cal comprovar que no existeixi una alternativa eficaç i, només si no existeix, s’autoritza l’ús d’animals. Com a exemple de com, amb el temps, anem millorant l’eficàcia de la regulació i anem eliminant tests pels quals utilitzar animals és absurd i inútil, us deixo un gràfic prou clar.
Però tot i que està molt bé reduir el nombre d’animals usats en investigació encara ara no tenim alternatives per deixar-los d’usar per certes aplicacions. Tot i això, s’han proposat diverses alternatives, algunes de les quals s’estan desenvolupant i estudiant. Quines són aquestes alternatives?
Simulació per computador (in silico)
La simulació per computador podria servir per a predir el comportament de qualsevol producte sobre l’organisme humà. Teòricament. El problema, més enllà de la potència que seria necessària per a simular tots els processos que tenen lloc en un ésser humà en cada instant que podrien veure’s alterats per un fàrmac, és que no sabem què hem de simular encara.
A dia d’avui, seguim descobrint proteïnes, molècules noves i conformacions fins ara desconegudes de les cèl·lules. No sabem molt bé com es regulen molts processos metabòlics, de diferenciació i desenvolupament cel·lular, etc. Principalment, el gran problema avui amb aquesta possible alternativa és la ignorància perquè, directament, no sabem què hem de simular.
Sí que és cert que fem servir la simulació durant el desenvolupament de noves molècules, per predir-ne una possible toxicitat o mutagenicitat en base a la comparativa amb altres molècules d’estructura i/o funció semblant. En aquest camp, s’aprofita el coneixement previ per a detectar possibles riscos (en aquest camp, cal tenir en compte la feina i el coneixement obtinguts pel protocol establert per Bruce Ames). A més a més, però, fins ara s’han simulat òrgans (o parts), però la potència necessària és demencial i n’impossibilita l’ús generalitzat. Per exemple, fa poc temps es va simular mig cervell de ratolí, però es va necessitar la potència del supercomputador més potent del món. No sé vosaltres, però jo, almenys, no conec massa centres amb accés a aquests recursos. A més, però, fins ara, les simulacions només han inclòs les principals possibles interaccions conegudes. Això vol dir que, segurament, estem subestimant moltes petites interaccions que no tenen perquè ser menys perilloses.
Així doncs, amb tot aquest argumentari, queda clar que queden anys de recerca (i lamentablement d’animals morts) ja no només per poder simular els efectes d’un fàrmac sobre un organisme, sinó per poder saber què és el que hem de simular. Pel que sí que ens pot servir, però, és per descartar compostos i molècules que mostrin una alta possibilitat de ser tòxiques abans de sintetitzar-les o provar-les. I això no s’ha de menystenir, que ens permet estalviar en vides animals.
Micro-dosificació
Realment, això no és una alternativa complerta. Aquesta metodologia es porta proposant com a alternativa a l’ús d’animals en recerca des de fa poc temps. La seva utilitat en investigació clínica, però, és limitada. Es basa en injectar micro-dosis de la molècula a testar directament a l’ésser humà. Això ens serveix per estudiar com aquesta nova molècula es desplaça per l’organisme, podent inferir així quina seria la seva diana d’acció i on es podrien localitzar possibles interaccions problemàtiques evitant els efectes adversos que pot tenir una molècula no testada, ja que la dosi és molt baixa.
Evidentment, la principal limitació d’aquesta tècnica és la dosi. Si bé ens estalviem els possibles efectes secundaris de dosis altes, tampoc ens serveix per testar l’efectivitat del potencial nou fàrmac. A més, cal tenir en compte que tampoc ens serveix per determinar la innocuïtat d’una molècula, ja que no podem descartar que es presentin problemes quan apliquem la dosi terapèutica de la mateixa. En definitiva, només ens serveix per determinar quines dianes pot tenir una molècula i quines limitacions en forma de transport pot tenir dins l’organisme. Tampoc és menyspreable, però no ens soluciona res.
Proves in vitro
Les proves in vitro ens permeten estudiar els efectes d’una molècula sobre un tipus de cèl·lules o teixit concret en forma de cultius cel·lulars. Així, ens és útil per determinar la diana farmacològica d’una molècula, el comportament d’un fàrmac davant unes cèl·lules concretes o la possible acció sobre un teixit concret, com pot ser poder determinar el mecanisme d’acció d’una molècula anti-tumoral davant un càncer concret. Tanmateix, estem reduint la complexitat de l’organisme humà a un simple teixit, obviant totes les connexions existents entre teixits i les interaccions que s’estableixen entre sistemes com poden ser el sistema nerviós, el circulatori i els diversos òrgans i teixits de l’organisme.
Un exemple d’aquesta alternativa seria la linea cel·lular CaCo-2, un cultiu monocapa de cel·lules humanes cancerígenes d’adenocarcinoma epitelial de colon, que es fa servir per predir l’absorció intestinal dels fàrmacs administrats per via oral.
Aquesta simplificació de la complexitat de l’organisme a un simple cultiu cel·lular d’un teixit concret impossibilita la detecció de possibles interaccions i efectes secundaris sobre altres regions del cos humà que no es vegin representades en el cultiu cel·lular. Aquest és el principal argument que impossibilita l’ús de les proves in vitro com a alternativa a l’ús d’animals. A més, és un problema de molt complexa solució, sinó impossible. Sens dubte, la ciència ha d’aprofitar aquesta opció per a estudis preliminars o per molècules amb una acció molt concreta, limitada i externa al cos humà, com poden ser els productes dermatològics, que no es puguin disseminar pel cos humà. Tot i això, en un futur aquesta tècnica no té molt més recorregut i, segurament, seria molt més productiu invertir en desenvolupar simulacions acurades que en millorar les proves in vitro.
Proves en humans voluntaris
A nivell ètic i legal, segurament, sigui impossible que ningú aprovi, ni ara ni en el futur, tests clínics directament en humans sense haver passat abans pels animals.
En termes més objectius, econòmicament també ho fa impossible. Investigar en animals és car (i molt), però fer-ho en humans ho és bastant més. Aquesta és una de les principals raons de l’existència de les farmacèutiques (i de les patents): són les úniques que poden pagar les proves que es realitzen en humans abans de poder comercialitzar un fàrmac. Cap estat invertirà el que inverteix una farmacèutica perquè un fàrmac pugui sortir al mercat.
Si ho estudiem a escala temporal aquesta alternativa tampoc ens serveix. Per exemple, si volem estudiar els efectes d’un fàrmac sobre el fetus, en un humà hem de fer un seguiment durant 9 mesos, a més del que tardin els efectes a manifestar-se després del naixement i fer-nos càrrec del nadó amb problemes durant la seva vida, que serà més llarga que en un ratolí. Segurament tots heu sentit a parlar de la talidomida i les malformacions en fetus associades al seu ús. De fet, va ser “gràcies a” aquest problema que es va implementar l’obligatorietat de passar controls de seguretat sobre el fetus pels nous fàrmacs a comercialitzar com a un test clínic més.
En definitiva, la idea del post és que alternatives viables a l’ús d’animals en recerca, avui en dia, no n’hi ha cap. El que sí que hi ha són aproximacions, algunes millors que d’altres, que amb temps, esforç i recursos es poden convertir en alternatives reals i vàlides als animals. És important, doncs, destinar-hi recursos, però cal no oblidar que, fins llavors, l’ús d’animals en investigació és necessari i que, per més que alguns diguin, no es deu al fet que els científics ens agradi maltractar animals o que ens creiem superiors a ells. Simplement, no tenim altra opció.
Científics Malvats 